gandia.upv.igualtat

En aquesta web volem contribuir a fer una universitat més diversa i igualitària. Ens acompanyeu?

Fora de focus: on estan les dones directores en la indústria del cinema espanyol?

Lucia Casañ, graduada en Comunicació Audiovisual del Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València va obtindre una Matrícula d’Honor amb el seu treball Final de Grau, titulat Fora de focus: on estan les dones directores en la indústria del cinema espanyol?

Com que ens ha semblat molt interessant, li hem demanat que ens fera un xicotet resum. Moltes gràcies Lucia per la teua col·laboració! 

Fora de focus 

En l’actualitat, vivim en societats que s’estructuren sobre la base del principi d’igualtat entre els seus ciutadans. És per aquest motiu que assegurar la igualtat de gènere és fonamental per a la convivència i la cooperació entre les persones, en definitiva, per a la correcta vida en societat.

El cinema i els mitjans de comunicació s’han consolidat com a instruments amb molt de poder d’influència en la creació i producció de contingut simbòlic. No obstant això, molts d’aquests conceptes simbòlics estan al servei del discurs dominant on de forma naturalitzada i normalitzada es representa a la dona subordinada a la visió masculina. Així doncs, quan aquestes construccions socials i històriques denigren i desenfoquen la imatge de les dones passem a parlar de “violència simbòlica”. Encara que, malgrat això, el cinema com a mitjà de comunicació de masses també pot actuar com a agent socialitzador de pautes que advoque pel feminisme, d’ací la importància d’aconseguir que el sector cinematogràfic espanyol siga el més igualitari possible.

Per aquest motiu, en Fora de focus: on estan les dones directores en la indústria del cinema espanyol? ens fem la següent pregunta: existeix discriminació en la configuració d’equips de treball en el món del cinema espanyol? Atesa la informació aportada per CIMA en el seu dossier anual Informe 2016 CIMA, així com en l’anàlisi realitzada en aquest propi TFG, es pot afirmar amb objectivitat que existeix discriminació en la formació d’equips de treball en la indústria del cinema espanyol. Per refrescar algunes dades que ho testifiquen: la representació de la dona en el nostre sector audiovisual equival al 26% (quasi un quart del total);  en Direcció un 16%, en Producció executiva un 26%, en Guió un 17%, en Muntatge un 28%, en Composició Musical un 8% i en Direcció de Fotografia un 2%.

Iciar Bollain, directora de cine, con un premio del Festival de San Sebastián

Iciar Bollain, directora de cine, en el Festival de San Sebastián. Foto de Flickr: Donostia Kultura

La professora en la Universitat Rovira i Virgili, Eulàlia Iglesias, es planteja: “en quin estrany forat negre desapareixen les dones que aspiren a convertir-se en cineastes? Resulta més que intrigant, perquè les escoles, acadèmies i facultats de cinema i comunicació audiovisual presenten una proporció bastant equilibrada d’estudiants d’un i un altre sexe” (2014). De fet, des de fa uns anys s’està produint una feminització de la universitat espanyola fins al punt que, en l’actualitat, hi ha més dones que s’inclinen per estudis superiors i constitueixen majoria estudiantil en les titulacions de Comunicació Audiovisual en la pràctica totalitat de les universitats nacionals.

Aquesta ocupació tan desigual es deu a l’anomenada discriminació horitzontal i vertical. S’entén per segregació horitzontal aquella discriminació que es produeix quan es donen acumulacions de professionals d’un mateix sexe en determinats llocs de treball. D’aquesta forma, al cinema trobem categories professionals completament feminitzades, com és el cas del Disseny de Vestuari amb un 83% i Maquillatge i Perruqueria amb un 75%; davant de categories masculinitzades com els Efectes Especials amb un 3% o la Direcció de Fotografia, amb un 2% de representació femenina. D’altra banda, la segregació vertical fa referència a la discriminació que hi ha quan les dones tenen més dificultats a l’hora d’aconseguir els llocs més elevats de la jerarquia organitzacional de l’empresa o sector. Així doncs, el Grup Directiu (Direcció, Guió i Producció Executiva), l’estament més alt, compta amb un 79% d’homes enfront d’un 21% de dones; mentre que el Grup Tècnic-Estètic (Disseny de Vestuari i Maquillatge i Perruqueria), una classe subordinada, la representació de dones és molt major, exactament d’un 78%.

Alice Guy, primera persona en dirigir una pel·lícula de ficció

Alice Guy, primera persona en dirigir una pel·lícula de ficció

A la vista de les dades obtingudes, analitzades a través d’una perspectiva de gènere, sembla fàcil albirar que el motiu que no hi haja més directores al cinema espanyol és degut a una sèrie de barreres invisibles que boicotegen o obstaculitzen la trajectòria de les cineastes. No obstant això, com és possible que la societat i fins i tot la indústria del cinema no siga sensible a aquesta exclusió? Tal com afirma Barbara Zecchi (2014) “que unes poques dones hagen aconseguit ingressar en espais exclusivament reservats per als homes (com el de la realització cinematogràfica) ha creat la falsa impressió, fomentada per discursos institucionals misògins, que la situació de desigualtat està resolta”.

No obstant això, la situació de la dona en la indústria cinematogràfica està lluny de ser igualitària. Amb tan sols un 26% de representació en el sector i un raquític 16% en el camp de la direcció es fa evident l’existència d’una discriminació estructural fruit d’una indústria sexuada, on ser dona és un obstacle en si mateix.

Hem de conformar-nos amb un 26% de representació femenina en la indústria cinematogràfica espanyola? Al meu entendre, la resposta és clara i contundent: no. Prenent el cas de Suècia, on han passat d’un 26% de representació femenina al 50% en tan sols dos anys, veiem que són moltes les accions que es poden impulsar en el sector per a aconseguir una indústria més igualitària. Per a això, és imprescindible aplicar un extens pla estructural, on simples variacions no reportaran cap benefici real. Entre les solucions que es remenen, destaca la necessitat que existisca una voluntat política que actue a través dels Instituts governamentals, a més de l’indispensable suport social i coordinació. D’aquesta forma, la igualtat en el sector públic es tornarà una realitat i s’estarà més prop d’aconseguir-ho en el sector privat.

Així doncs, en Fora de focus: on estan les dones directores en la indústria del cinema espanyol? es posa en relleu la discriminació que pateixen les cineastes en el sector cinematogràfic nacional, més concretament en el seu rol de directores i es desenterren els mecanismes de segregació que existeixen al cinema, no sempre perceptibles pel conjunt de la societat.

Los comentarios están cerrados.