Autora: Diana María Ivizate González, professora i investigadora del Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València; integrant de la Comissió d’Igualtat del Campus.

En aquest llibre s’analitzen les construccions de gènere i es proposa la supressió, o almenys l’ambigüitat, de les marques de gènere a través de l’escriptura creativa i, més específicament, a través de la poesia.

Per a presentar la seua atrevida proposta de suprimir els gèneres en poesia, Diana Ivizate abasta des de l’estudi de Julia Kristeva i el seu concepte de “revolta íntima” fins a les investigacions més actuals de Judith Butler sobre les construccions de gènere. Basant-se en les evidències de les investigacions existents, analitza la seua pròpia poesia com a protesta contra els gèneres imposats, a més de la poesia d’altres autores que irrompen amb noves reivindicacions en el context de l’escriptura feminista.

Per a arribar a una proposta sòlida i definida: La narració com a supervivència, Ivizate dona respostes a la següent pregunta: Què és la feminitat en el món masculí? i fa un repàs pels estereotips masculins i femenins que han influït en la història de les dones i en el lloc que aquestes ocupen en la societat actual.

Finalment, l’autora conclou:

La identitat que cerquem per a endinsar-nos en la política amb capacitat d’acció està en el nostre esdevenir com a subjectes actuants que expressem la resistència a encotillar-nos en  un determinat gènere. No descobrim la nostra pròpia identitat en tota la seua complexitat fins que indaguem en ella. Tenim mitjans per a l’exploració: la psicoanàlisi, l’activisme social en camps de reivindicació, la lectura, la poesia, l’escriptura sense gènere.

La narració és un mitjà excel·lent per a compartir l’experiència i, alhora, per a descobrir els paranys en què cultura i llenguatge ens han capturat. La revolta íntima pot arribar a revelar-nos que no som cap concepte fix, que els éssers humans fem i recreem els conceptes sobre nosaltres mateixos en la mesura que avancem.

Al llarg d’aquestes pàgines he intentat demostrar com el llenguatge, tan culpable de construir gèneres, és també una eina eficaç en la supressió d’aquests. M’he centrat en el llenguatge poètic, per la seua enorme capacitat per a la metàfora i l’ambigüitat, i també per ser una eina excel·lent per a la revolta íntima que plantejava Julia Kristeva.

He volgut oferir als éssers que habiten sota un gènere que no són, l’alternativa poètica de crear-se un univers diferent. Com s’ha demostrat, la poesia té una funció terapèutica i és una manera d’indagació en la pròpia identitat tant sexual com existencial. Utilitzant aquest mètode, moltes de les anomenades “dones” podrien arribar a explorar la seua veritat interior. No requereixen ser poetes, el que se suggereix ací és que escriguen el que senten. Verbalitzar mitjançant l’escriptura la nostra biografia pot revelar vertaderes sorpreses i ajudar-nos a créixer i a sentir-nos a gust amb la nostra pròpia identitat, que no necessàriament ha de coincidir amb allò que marca la llei del pare, ni amb l’heterosexualitat obligatòria.

De la mà de Judith Butler i de Julia Kristeva, he il·lustrat un camí de dificultats polítiques i socials per a alliberar-nos del gènere, i alhora, des del fons de la meua pròpia poesia he trobat una eixida, una llum que és només un xicotet reflex, però que pot ajudar al fet que avancem, primer des de la revolta íntima, i després des d’un consens col·lectiu cap a la supressió dels gèneres que tant mal fan als qui no encaixen en aquestes categories.

Aquesta investigació deixa el camí obert als qui decidisquen provar aquesta revolta íntima.