El Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València (UPV) acollirà BRIDGES 2022, del 12 al 16 de setembre. Es tracta d’una conferència de caràcter internacional que té com a objectiu principal fomentar un sistema científic més just i una acadèmia més diversa.

Programa científic multidisciplinari

Durant la conferència s’oferiran set xarrades principals amb ponents internacionals referents en estudis de gènere. A més, el programa inclou quatre taules redones, tallers i més de 120 comunicacions.

Les qüestions que s’abordaran al llarg dels cinc dies de durada del congrés, com ha indicat Soledad de Esteban-Trivigno, “són molt variades, però l’eix principal és el gènere: com afecta la ciència que produïm, a la societat, com es conceben els gèneres, etcètera”.

D’altra banda, es comptarà amb un espai d’exposició dedicat a editorials i organitzadors d’aquesta trobada interdisciplinària. Ja que, per a preparar aquesta primera conferència, a més de patrocinadors i persones voluntàries, s’ha comptat amb diverses associacions, empreses i institucions col·laboradores, entre aquestes últimes, la Universitat Politècnica de València (UPV).

Trobada híbrida

BRIDGES 2022 podrà seguir-se presencialment i en línia. D’aquesta manera, des de l’organització s’ha volgut facilitar l’accessibilitat de ponents i participants de tot el món. Per a aquelles persones que desitgen assistir a l’esdeveniment, encara poden apuntar-se, però és necessari inscriure’s, completant el formulari de registre en la pàgina web oficial de la trobada. (www.bridges0222.com)

La inauguració tindrà lloc el 13 de setembre i a ella està prevista que assisteixin: la secretària d’Estat d’Igualtat i Contra la Violència de Gènere del Ministeri d’Igualtat, Ángela Rodríguez; la regidora d’Igualtat, Diversitat i Polítiques Inclusives de l’Ajuntament de Gandia, Juana Navarro; la vicerectora d’Art, Ciència, Tecnologia i Societat de la Universitat Politècnica de València (UPV), Salomé Cuesta i el subdirector de Cultura del Campus de Gandia, Javier Pastor, entre altres personalitats.

El passat 25 de novembre vam commemorar al campus el dia Internacional per l’Eliminació de la Violència cap a les Dones. Després de la lectura del manifest unitari de les universitats, es va projectar un vídeo testimonial realitzat per alumnes i professores de l’Escola Politècnica Superior de Gandia amb la intenció de trencar el silenci sobre aquesta violència exercida sobre les dones pel simple fet de ser-ho. A continuació, va tindre lloc una acció de sensibilització sobre la violència de gènere, a càrrec d’una agent d’igualtat de la consultora FEM-ACCIÓ, amb una conferència que portava per títol: Trencant el silenci: acció i prevenció de la violència de gènere.

Tractarem el concepte de violència de gènere que segons l’ONU és “tot acte de violència basat en la pertinença al sexe femení que tinga o puga tenir com a resultat un dany o sofriment físic, sexual o psicològic per a la dona, així com les amenaces de tals actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat tant si es produeix en la vida pública com en la vida privada”. En canvi en la llei espanyola tan sols es considera violència de gènere si ocorre dins de la parella, no es tenen en compte els abusos fora de les relacions.

Per què es diu violència de gènere? Perquè al·ludeix a la CAUSA, es tracta específicament d’una violència masclista contra les dones que afecta a aquestes pel simple fet de ser dones. La situació de violència és més greu del que imaginem: una de cada tres dones en el món ha patit violència física o sexual; tres de cada cinc dones assassinades ho foren a mans de la seua parella o ex parella; des del 2003, en Espanya han sigut assassinades 1.118 dones i 44 xiquets i xiquetes. La causa d’aquesta situació? El desequilibri de poder entre homes i dones. El problema d’aquesta desigualtat és l’estructura  patriarcal de la nostra societat.

La violència de gènere conté molts tipus de violència. Hi trobem la violència econòmica, la física, la sexual, la psicològica, l’ambiental i la digital. Aquestes violències solen seguir un patró, començant a poc a poc amb dinàmiques de poder i de control:

Respecte als perfils, no hi ha un perfil únic ni de víctima ni d’agressor, qualsevol home pot exercir-la i qualsevol dona por patir-la.

Què hem de fer si hem presenciat una agressió?

• Si corre perill la vida de la víctima hem de cridar a la policia immediatament i no posar la nostra vida en risc.
• Si no és una situació de risc extrem, hem de cridar i actuar, intentar enregistrar la situació com a prova per a la policia.
• Si estem en l’interior d’un establiment hem de demanar ajuda, acompanyar a la víctima i avisar l’encarregat o l’encarregada.
• Si ja ha arribat la policia, hem de col·laborar amb el nostre testimoni i sobretot, respectar la decisió de la víctima.
• Si es un delicte públic, podem posar una denuncia nosaltres però hem de recordar que interposar una denuncia és principalment decisió de la víctima.

Què hem de fer si hem presenciat una agressió sexual?

• Cridar a la policia immediatament.
• Demanar ajuda a les persones del voltant.
• No posar-nos en risc.
• Acompanyar i atendre la víctima.
• No podem denunciar nosaltres, la decisió és de la víctima.

Què podem fer si ens trobem una dona que ens conta que l’han agredit?

• Valorar la situació. Si necessita atenció mèdica o policial, cridar.
• Mostrar una actitud empàtica i d’escolta activa.
• Dir-li que és molt important que no es dutxe ni es canvie.
• Traslladar-se a un lloc on puga sentir-se segura i tranquil·la.

Què fem si algú que coneixem és víctima?

• Si corre perill la seua vida, hem de cridar a la policia immediatament i avisar a algun veí o veïna per si pot donar el seu testimoni. Si hem presenciat alguna cosa, hem de col·laborar en el nostre testimoni també, però no posar-nos en risc.
• Si no és una situació de risc extrem, hem d’acompanyar-la i parlar amb ella mostrant-li el nostre suport. També hem d’informar-la del serveis disponibles i respectar els seus temps i les seues decisions.

Què fem si nosaltres som la víctima?

• Si estem en perill hem de cridar a emergències immediatament.
• Si volem trencar amb la violència hem de demanar ajuda, ja siga a organismes especialitzats, a familiars o a veïns.

I si som víctimes de violència sexual?

• Si estem en perill hem de cridar immediatament a emergències.
• Si hem sofert una violació hem d’acudir a l’hospital més pròxim sense canviar-nos ni llavar-nos per a no esborrar proves. En cas de violació bucal tampoc hem de menjar ni beure abans d’acudir a l’hospital. Si volem denunciar, hem de comunicar-ho al personal sanitari.

Quins son els recursos dels que disposem?

• Per a qualsevol persona:
• 016 (telèfon específic per a la violència de gènere)
• 600 000 016 (WhatsApp)
• 016-online@igualdad.gob.es
• www.igualdad.gob.es
• 112 (telèfon d’emergències de la Comunitat Valenciana)
• 091 (telèfon nacional de la policia)
• 062 (telèfon d’emergència de la Guàrdia Civil)
• Alertcops (App amb GEO localització en la que pots avisar immediatament a la policia)
• Per a víctimes:

Assessorament jurídic

• 016
• Serveis de cada comunitat

Per a dones amb discapacitat

• Telesor (discapacitat verbal i auditiva)
• Svisual (discapacitat visual)
• De 8h a 22h (servici domèstic)
• Servei de vídeo-interpretació (llenguatge de signes)
• Espais segurs per als animals: 673765330
• Servici ATENPRO: 900 22 22 92

La violència de gènere no es produeix en un tipus concret de dona ni la produeix un tipus concret d’home. Per això cal estar alerta a tot tipus d’indici que ens puga posar sobre avís que s’està tractant de violència de gènere. Tant si la presencies, si saps d’ella com si la sofreixes, actua!

El dijous 28 d’octubre va venir  al campus de Gandia Guillermo Legorburo Torres, del grup Tagore d’Homes en Diàleg, per a realitzar una xarrada interactiva sobre les Noves Masculinitats Alternatives (NAM).

Et deixem un resum del que va ser la xarrada.

Va començar la xarrada contant-nos quins són actualment els  models atractius masculins. I és que McDaniel (2005) mostra que, quan es refereixen a l’atracció, les adolescents pensen en el xic “popular” i admeten que les actituds igualitàries no són el motiu d’atracció, o que fins i tot resten força d’atracció sexual. A pesar que en altres cultures sí que es valoren i atrauen aquestes característiques pacífiques (Gilmore, 1994, Pixeu, 1982), en la nostra societat prevalen, desgraciadament, les que no. Diferents estudis han demostrat que avui dia les adolescents heterosexuals senten atracció cap a masculinitats amb comportaments no igualitaris o violents mentre que a les masculinitats amb comportaments igualitaris els assignen, com a màxim, un rol d’amistat. Això és veritablement preocupant i, en aquests casos, rebutjar el model masculí hegemònic és necessari tot i que resulte insuficient.

Així doncs, podem distingir bàsicament tres tipus de masculinitats en la nostra societat: la Masculinitat Tradicional Dominant (MTD), la Masculinitat Tradicional Oprimida (MTO) i les Noves Masculinitats Alternatives (NAM).

Les MTD són aquelles que no predominen en la societat però sí que la dominen. Estan d’acord amb com està estructurada perquè els beneficia. Demostren la seua força física i el seu caràcter segur, a això es deu el seu triomf, a la seua actitud.

Les MTO predominen en la societat. Tenen un caràcter més dòcil, la capacitat de saber allò moralment correcte i no els ix de manera automàtica ser dominants ni violents. No obstant això no rebutgen públicament el model dominant i és per això que hi ha la possibilitat que acaben adaptant-se i convertint-se en dominants.

Finalment, les NAM són actius contra la violència de gènere, tenen seguretat en si mateixos però no necessiten demostrar res a ningú, no es deixen influenciar pels altres i defensen activament els drets humans. Són persones fortes i independents amb autoconfiança i que no cerquen en cap moment ser dominants, sinó relacions d’igualtat.

Per a finalitzar, és important saber que, com es va esmentar, els bons referents els tenim realment al nostre voltant; en els nostres grups pròxims, classes, famílies, empreses…

Una performance per a visibilitzar la desigualtat de gènere en l’àmbit acadèmic

El passat dijous, 17 de juny la biblioteca del Campus de Gandia va acollir la performance “Pes del pensament”, realitzada per les artistes, docents i investigadores Amparo Alonso-Sanz i María Vidagañ.

L’acció forma part del projecte R+D “Sensibilització en igualtat de gènere i diversitat sexual mitjançant intervencions artístiques en contextos universitaris”. L’obra vol fer visible la desigualtat de gènere, encara present en l’àmbit acadèmic.

La performance consistia en la classificació de 50 llibres de selecció aleatòria mitjançant un nou criteri, en funció del sexe de la persona que escriu el llibre. Aquesta classificació es va realitzar en tres columnes sobre el sòl: una columna on s’apilaven els llibres escrits per autors, una altra columna on es col·locaven els llibres escrits per autores i una tercera d’autoria mixta. L’activitat finalitzà registrant l’altura i el pes de les tres piles de llibres.

Les autores denuncien que “el coneixement científic és tradicionalment divulgat per homes, mentre que les dones s’obrin pas amb dificultat en el camp de les publicacions”. Així va quedar palés en el resultat d’aquesta performance. La gran majoria de llibres apilats foren els escrits per autors, mentre que la quantitat de llibres escrits per autores i d’autoria mixta fou infinitament inferior. El pes del pensament masculí en la societat quedà evidenciat davant del femení.

L’objectiu d’aquesta acció segons les autores és “fer visible l’aclaparadora majoria de llibres que hi ha a les biblioteques escrits per homes davant dels escrits per dones, amb totes les implicacions que això suposa per a la construcció del pensament col·lectiu”.
Volem felicitar la biblioteca del Campus de Gandia per aquesta iniciativa i esperem que siga la primera de moltes. Enhorabona!

Autora: Diana María Ivizate González, professora i investigadora del Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València; integrant de la Comissió d’Igualtat del Campus.

En aquest llibre s’analitzen les construccions de gènere i es proposa la supressió, o almenys l’ambigüitat, de les marques de gènere a través de l’escriptura creativa i, més específicament, a través de la poesia.

Per a presentar la seua atrevida proposta de suprimir els gèneres en poesia, Diana Ivizate abasta des de l’estudi de Julia Kristeva i el seu concepte de “revolta íntima” fins a les investigacions més actuals de Judith Butler sobre les construccions de gènere. Basant-se en les evidències de les investigacions existents, analitza la seua pròpia poesia com a protesta contra els gèneres imposats, a més de la poesia d’altres autores que irrompen amb noves reivindicacions en el context de l’escriptura feminista.

Per a arribar a una proposta sòlida i definida: La narració com a supervivència, Ivizate dona respostes a la següent pregunta: Què és la feminitat en el món masculí? i fa un repàs pels estereotips masculins i femenins que han influït en la història de les dones i en el lloc que aquestes ocupen en la societat actual.

Finalment, l’autora conclou:

La identitat que cerquem per a endinsar-nos en la política amb capacitat d’acció està en el nostre esdevenir com a subjectes actuants que expressem la resistència a encotillar-nos en  un determinat gènere. No descobrim la nostra pròpia identitat en tota la seua complexitat fins que indaguem en ella. Tenim mitjans per a l’exploració: la psicoanàlisi, l’activisme social en camps de reivindicació, la lectura, la poesia, l’escriptura sense gènere.

La narració és un mitjà excel·lent per a compartir l’experiència i, alhora, per a descobrir els paranys en què cultura i llenguatge ens han capturat. La revolta íntima pot arribar a revelar-nos que no som cap concepte fix, que els éssers humans fem i recreem els conceptes sobre nosaltres mateixos en la mesura que avancem.

Al llarg d’aquestes pàgines he intentat demostrar com el llenguatge, tan culpable de construir gèneres, és també una eina eficaç en la supressió d’aquests. M’he centrat en el llenguatge poètic, per la seua enorme capacitat per a la metàfora i l’ambigüitat, i també per ser una eina excel·lent per a la revolta íntima que plantejava Julia Kristeva.

He volgut oferir als éssers que habiten sota un gènere que no són, l’alternativa poètica de crear-se un univers diferent. Com s’ha demostrat, la poesia té una funció terapèutica i és una manera d’indagació en la pròpia identitat tant sexual com existencial. Utilitzant aquest mètode, moltes de les anomenades “dones” podrien arribar a explorar la seua veritat interior. No requereixen ser poetes, el que se suggereix ací és que escriguen el que senten. Verbalitzar mitjançant l’escriptura la nostra biografia pot revelar vertaderes sorpreses i ajudar-nos a créixer i a sentir-nos a gust amb la nostra pròpia identitat, que no necessàriament ha de coincidir amb allò que marca la llei del pare, ni amb l’heterosexualitat obligatòria.

De la mà de Judith Butler i de Julia Kristeva, he il·lustrat un camí de dificultats polítiques i socials per a alliberar-nos del gènere, i alhora, des del fons de la meua pròpia poesia he trobat una eixida, una llum que és només un xicotet reflex, però que pot ajudar al fet que avancem, primer des de la revolta íntima, i després des d’un consens col·lectiu cap a la supressió dels gèneres que tant mal fan als qui no encaixen en aquestes categories.

Aquesta investigació deixa el camí obert als qui decidisquen provar aquesta revolta íntima.

Si hi haguera hagut el pin parental en els meus temps d’adolescència, no hauria pogut llegir aquells llibres magnífics sobre educació sexual que ens ajudaven a aclarir els dubtes, perquè tot era tabú; del sexe, no se’n parlava, i molt menys d’igualtat.

El més revelador que vaig poder escoltar era l’advertiment constant d’una veïna sobre el fet que els homes «et deixen amb el paquet i se’n van». Prompte em vaig adonar que «el paquet» era un bebè, si et quedaves embarassada.

Si hi haguera hagut el pin parental, homes i dones no hauríem pogut acampar junts en les llargues caminades revolucionàries de la Cuba d’aleshores, ni les xiques joves haurien tingut dret a independitzar-se dels seus pares quant a pensament, religió i orientació en la vida. Aquestes no necessàriament coincideixen i la joventut necessita rebre informació de tot per a poder decidir.
Tenia un padrastre que m’amenaçava amb impedir-me estudiar. Si hi haguera hagut el pin parental, ell, cap de família, m’hauria impedit ser una dona amb formació.

L’educació ha d’implicar llibertat i amplitud de mires. La joventut sabrà triar.

Diana María Ivizate González. Professora del campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València. Integrant del Comitè d’Igualtat del campus.